Viu la música clàssica gaudint dels compositors i les seves obres
Música clàssica
Gaudeix dels compositors i les més importants obres de música clàssica.
Les quatre estacions
Aquesta conegudíssima obra de Vivaldi està formada per un grup de quatre concerts que són sens dubte els més famosos dels més de 500 concerts i òperes que va escriure el prolífic compositor italià.
De fet es tracta dels quatre primers concerts del seu opus 8, Il Cimento dell'Armonia e dell'Invenzione que està format per dotze concerts escrits entre 1723 i 1725, que abordaven la tensió entre l'harmonia i la invenció.
Aquesta agrupació de concerts en dotzenes, o mitges dotzenes, eren típiques de l'època.
Segurament són els més coneguts concerts per a violí solista, orquestra de corda i un baix continu del barroc, on Vivaldi desplega el virtuosisme del seu instrument; el violí, amb el que recrea de forma magistral cadascuna de les estacions.
Vivaldi va publicar els concerts amb uns poemes d'acompanyament, uns sonets suposadament escrits per ell mateix, que descriuen que volen representar cadascuna de les estacions.
Cada concert consta de 3 moviments; dos més ràpids, de caire més alegre, que n'enbolcallen un de central més lent:
La primavera
Concert núm. 1 en mi major, RV 269.
Moviments:
Allegro
Largo
Allegro
Sonet:
Allegro
Arriba la primavera i celebrant-ho
La saluden els ocells amb cants alegres,
I les fonts amb la brisa de ponent
Amb dolç murmuri discorren mentrestant:
Vénen cobrint l'aire amb negre mantell,
llamps, i trons, elegits per anunciar-la
Callant així aquests, els ocellets;
Tornen una altra vegada al seu melodiós encant.
Largo
I així, sobre el florit i amè prat,
A l'estimat murmurar de boscos i plantes
Dorm el cabrer amb el fidel gos a tocar.
Allegro
De la pastoral viola de roda al só festejant
Dansen nimfes i pastors al sostre estimat
A la brillant arribada de la primavera.
L'estiu
Concert núm. 2 en sol menor, RV 315.
Es tracta d'un concert molt contrastat, del que cal estar atents la tempesta final.
Moviments:
Allegro non molto — Allegro
Adagio — Presto — Adagio
Presto
Sonet:
Allegro non molto — Allegro
Sota dura estació pel Sol encesa
Llangueix l'home, llangueix el ramat, i crema el pi;
Deixa anar el cucut la veu, i quan l'entenen
Canten el tudó i la cadernera.
El Zèfir dolç bufa, però en disputa
Es mou Bóreas d'improvís al seu costat;
I plora el vailet, perquè suspesa
Tem a la fera borrasca, i el seu destí.
Adagio - Presto - Adagio
Roba als seus membres laxos el repòs
La por al llampec, i els fers trons
i de les mosques, i borinots, la munió furiosa!
Presto
Ah, que són els seus temors veritables!
Trona i fulmina el cel i pedregós
Trunca els caps de les espigues i els grans s'altera.
La tardor
Concert núm. 3 en fa major, RV 293.
Moviments:
Allegro
Adagio molto
Allegro
Sonet:
Allegro
Celebra el rústic, amb balls i cants
La feliç verema i l'alegre plaer
I del licor de Bacus encesos tants,
Acaben amb son el seu goig.
Adagio molto
Fa cadascun salts i balls i cants
L'aire que temperat dóna plaer,
I l'estació que convida a tants
D'un dolcíssim somni a el bell goig.
Allegro
Caçador que a l'alba surt a la caça
amb corns, escopetes i canilles surten fora
Fuig la fera, i la rastregen;
Ja sorpresa, i esgotada pel gran soroll
d'escopetes i gossos, ferida amenaça,
Lànguida, amb fugir, però aclaparada mor.
L'hivern
Concert núm. 4 en fa menor, RV 297.
L'hivern és el més fosc dels quatre concerts.
Moviments:
Allegro non molto
Largo
Allegro
Sonet:
Allegro non molto
Gelat tremolar entre la neu platejada
a la severa bufadaa del hòrrid vent
córrer batent els peus en tot moment;
I pel superb repicar de les dents;
Largo
Estar al costat del foc, tranquils i contents,
Mentre fora la pluja mulla a cent.
Allegro
Caminar sobre el gel, i a pas lent.
Per por de caure avançar amb cura;
Anar ferma, relliscar, caure a terra
De nou anar sobre el gel i córrer ràpid
Sense que el gel es trenqui, i s'esmicola;
Sentir que surt de les portes ferrades
Xaloc, Bòreas, i tots els vents en guerra
Això és l'hivern, però tal, que alegria ens porta.
Els planetes
Els planetes (The Planets) op. 32, és l'obra més coneguda del compositor anglès Gustav Holst, composta entre 1914 i 1916 , i estrenada el 29 de setembre de 1918 a la sala de concerts Queen's Hall de Londres.
És una suite orquestral de set moviments a cada un dels quals Holst li va donar el nom d'un planeta (i la seva corresponent deïtat en la mitologia grecoromana) que està inspirada en un llibre sobre els planetes i la importància d'aquests en els grans esdeveniments mundials escrit per un astròleg del segle IX anomenat Rafael.
Amb els diferents quadres orquestrals que formen aquesta obra, Holst recrea els adients climes orquestrals per a cada planeta.
Orquestració:
Els planetes és una suite "per a gran orquestra", amb instruments molt poc habituals en una formació orquestral (com la flauta baixa) i un reguitzell d'instruments de percussió poc habituals.
La nòmina total d'instruments de l'orquestra conta de: 4 flautes, 2 flautins, 1 flauta baixa, 3 oboès, 1 corn anglès, 1 oboè greu, 3 clarinets, 1 clarinet baix, 3 fagots, 1 contrafagot, 6 trompes, 4 trompetes, 3 trombons, 2 tubes, 2 arpes, celesta, percussió per a 3 persones, orgue, corda (violins I i II, violes, violoncels i contrabaixos) i un cor femení de 6 sopranos/altos.
Mart fou el primer moviment que Holst acabà, poc abans d'iniciar-se la Primera Guerra Mundial.
Es tracta d'una marxa amb una reminiscència molt bèl·lica, que li atorga el compàs de 5/4.
El fragment està estructurat en tres seccions:
Durant tot el fragment es manté constant la corda fent un ritme ostinato.
Els instruments de vent inicien el tema principal amb tres notes llargues: sol, re i re bemoll, que formen una dissonància coneguda a l'edat mitjana com "Diabolus in musica" o tríton. Aquesta figura rítmica va modulant i augmentant quant a volum sonor fins a la lenta secció central marcat a la blanca 5/2, escoltant-se primer el tambor i després les trompetes fent el ostinato inicial.
Venus
En contrast, el segon moviment, transmet una gran serenitat que simbolitza la pau.
La suau orquestració s'acompanya d'intervencions solistes de trompa (la inicial), violí, oboè, clarinet i violoncel.
Mercuri
Com que Mercuri era el missatger dels déus, aquest moviment és ràpid i àgil.
Júpiter
Holst imaginava Júpiter com "una d'aquestes persones d'etern bon humor, grosses i alegres, que gaudeixen de la vida".
Saturn
Es tracta del moviment més lent de la suite. Sembla que sentim el caminar lent del vell Saturn. Una peça seriosa i serena com el mateix planeta.
La primera part d'aquest moviment descriu les xacres de l'ancianitat, però al final l'atmosfera canvia per significar que l'ancianitat pot ser bella i afable, i acaba amb una resignació plàcida.
Urà
És un moviment alegre ple de transformacions veritablement màgiques. Els tres fagots en staccato representen al personatge del mag
Neptú
L'últim moviment està submergit en una atmosfera imprecisa que suggereix la visió de l'infinit, més enllà de l'espai i del temps.
Afegitons d'altres compositors:
Com a curiositat cal dir que tot i que el 18 de febrer de 1930 es va descobrir Plutó, Holst mai va considerar oportú compondre un moviment per a ell.
Malgrat això l'any 2000 el compositor Colin Matthews, especialista en l'obra de Holst, va escriure un vuitè moviment que anomenà Plutó, el renovador
L'any 2003 el compositor japonès Jun Nagao va afegir moviments per a la Terra i Plutó, basant-se en melodies populars de Holst.
També en 2014, el compositor francès Clément Mepas, va enregistrar un moviment titulat: Terra: el portador de la vida.
Curiosament la Unió Astronòmica Internacional va fer decaure Plutó de la llista de planetes, convertint-lo en planeta nan, a partir del 24 d'agost de l'any 2006.
El Bolero de Ravel
L'obra Bolero és una de les més interpretades de tot el món, ja que constitueix un autèntic exercici de virtuosisme orquestral.
Va ser composta pel compositor francès Ravel arran d'un encàrrec que va rebre el 1927 de la reputada coreògrafa i ballarina russa Ida Rubinstein, què li va demanar que li composes "un ballet de caràcter espanyol".
L'obra musical és una acumulació constant d'instruments que repeteixen la mateixa música cada vegada més forta. En la que va canviant la tímbrica. Quan s'ha acabat els instruments normals de l'orquestra s'hi afegeixen el saxo, l'oboè d'amor, la trompeta i el clarinet amb afinacions poc habituals.
La graduació del volum i la brillantor del so és tan perfecta que, tot i la constant repetició, en cap moment es té sensació de monotonia, culminant en una explosió sonora final.
La flauta màgica
La flauta màgica (Die Zauberföte) és una òpera de Mozart en dos actes que s'estrenà al Theater auf der Wieden de Viena el 1791 sota la direcció del mateix compositor, que per causa de la seva delicada salut morí dos mesos després, mentre encara es trobava en cartell, a l'edat de 35 anys.
De fet, més que d'una òpera hauríem de parlar d'un singspiel, un gènere popular mig cantat, mig parlat, com ara la sarsuela.
Argument:
L'acció passa a l'antic Egipte, on el príncep Tamino perseguit per una serp, s'interna en els dominis de la Reina de la Nit, que s'apareix ensenyant-li un retrat de la seva filla Pamina, segrestada pel malvat Sarastro. Tamino s'en enamora en veure la imatge de la jove, llavors la Reina promet cedir-li la mà de la seva filla amb la condició que la rescati.
Juntament amb Papageno, l'home-ocell que resulta ser el personatge destacat de la peça, s'endinsa en territori de Sarastro, però aviat s'adona que el mal l'encarna realment la Reina i no Sarastro. Però per quedar lluny de la Reina amb la seva estimada ha de superar una sèrie de proves.
Un cop superades els amants es reuneixen i el bé triomfa sobre el mal.
Compositors
Tots els compositors de música clàssica ordenats alfabéticament.